1950	1960	1962	1964	1966
Nº Alumnes universitaris	51.600	62.000	68.000	77.000	93.000

Alumnes matriculats	Curs 55-56	Curs 65-66
Facultat de Medicina	917	1688
Facultat de Filosofia i Lletres	276	1203
Facultat de Ciències	662	1167
Facultat de Dret	1173	962
TOTAL	2969	5020

Probablement existeix un punt d’inflexió a partir del qual els valencians prenen especial consciència de la situació en que es troben i de la seua capacitat d’influència als òrgans de govern de Madrid. Aquell esdeveniment va ser la catastròfica riuada que l’octubre de 1957 assolà la ciutat de València. Aquest esdeveniment provocà un canvi radical en el tarannà cívic i polític dels valencians i començà a reclamar-se una atenció directa per part de l’Estat a València. El cèlebre discurs de març del 1958 amb ocasió de l’exaltació de la fallera major de València per part de Martí Domínguez Barberà “Cuando

enmudecen los hombres, hablan las piedras”, amb motiu de l’oblit del govern de les ajudes promeses per fer front a les destroces de la riuada del 57, va provocar una gran sentiment entre la població.  La situació s’agreujà el mes de juny del 58 quan una altra inundació, tot i que de menor gravetat, va fer esclatar la indignació als poblats marítims. El propi alcalde de València que era aleshores Tomás Trenor, Marquès del Túria, va contindre les manifestacions, però a costa de fer una reclamació pública al govern de Madrid. La repressió del règim va ser fulminant. El mes de juny el periodista Martí Domínguez es veié obligat a deixar la direcció del diari “Las Provincias”, i l’alcalde de València, Tomàs Trenor, va ser cessat passat l’estiu del 58. A partir d’aquesta data comença a nàixer entre les institucions valencianes un sentiment de reclamació, en la mesura que el règime franquista ho permetia.

A més de les gestions a la capital d’Espanya, Rincón de Arellano inicià el treball d’ajuntar forces dins del cap i casal. L’Ateneu Mercantil, dirigit en aquell moment per l’advocat Mauro Guillen, elaborà i envià el 30 d’octubre del 1964 al Ministeri d’Educació un duríssim informe on es demanava un 33 % més d’escoles de primària a tota la regió, quatre instituts més a la ciutat de València (aleshores, València només comptava amb un institut de xics i un altre de xiques per atendre una població propera als 500.000 habitants), i la creació de les Facultats d’Econòmiques, Veterinària i Farmàcia, totes les seccions corresponents de les Facultat de Filosofia i Ciències i una Escola d’Enginyers Industrials.

Amb l’objectiu d’ajuntar voluntats l’alcalde de València va convocar, el 13 de novembre de 1964, a una reunió al “Salón de la Chimenea” de l’Ajuntament, als qui regien les diferents corporacions i entitats valencianes. A aquesta reunió assistiren D. Antonio Espinós Barberà, aleshores vicepresident de la Diputació Provincial de València; D. José Crespo, en representació del delegat provincial de sindicats; D. Alfredo Giménez del Río y Tasso y D. José Joaquín Vinyals Guimerà per la Caixa d’Estalvis de València; D. José María Fernández de Córdova per la Càmera Sindical Agrària (càrrec que compaginava amb el de la Diputació Provincial); D. Andrés Hernández Santonja y D. Carlos Alexandre per la Societat Valenciana d’Agricultura; D. Mauro Guillem Prats per l’Ateneu Mercantil i D. Tomás Parejo Camacho en qualitat de director general del Banc de València. Es a dir, els poders fàctics i econòmics de València. Curiosament a aquesta reunió no va assistir el rector de la Universitat de València. El resultat de la reunió va ser donar el vist i plau en la creació de la facultat, mostrar-li a l’alcalde el recolzament econòmic per cada una d’aquestes entitats i oferir-se a sufragar les despeses necessàries per a la posada en marxa de la Facultat, atenent a la gran necessitat que hi havia a València d’aquells estudis. Malgrat la decidida voluntat d’aquestes institucions, disposades a posar els recursos necessaris en cas que Madrid no poguera aportar-los, la creació de la Facultat d’Econòmiques encara havia de patir molts entrebancs.

L’any 1965 es va entrar en una mena de compàs d’espera. Sabem que el president del Col·legi d’Economistes d’Espanya Rafael Díaz-Llanos escriu a Rincón d’Arellano recolzant la proposta, però demanant que no s’acudisca a la contractació de professors estrangers. Sens dubte, aquest va ser un rumor que va fer servir el propi Rincón d’Arellano per evitar que l’escassesa de professors acreditats fóra un argument en contra de la creació de la Facultat. També sabem que en el mes de març el director de l’“Instituto de Estudios Sindicales, Sociales y Cooperativos”, amb seu a Madrid, Adolfo Muñoz-Alonso, qui havia estat catedràtic de Filosofia a València la dècada anterior, ofereix a Rincón de Arellano la possibilitat d’emparar la Facultat després de no haver aconseguir la ràpida aprovació per part del Ministeri.

Però l’estiu de l’any 65 oferirà una altra possibilitat. El 16 de juny el ministeri aprovava el decret de creació dels patronats universitaris i això significava obrir una porta a trobar un mecanisme directe de col·laboració entre la Universitat de València i les entitats cívils i socials. Segons consta en les memòries de la Universitat, la creació del patronat havia estat el fet més significatiu de la vida universitària del curs 65-66 i es volia vincular les universitats amb la societat circumdant. L’objectiu d’aquest patronat era la integració, al costat de les autoritats acadèmiques, de les forces vives del districte universitari (que aleshores agrupava les províncies d’Alacant, Castelló i València). El decret establia la integració dels representants acadèmics, les corporacions locals i provincials, els col·legis oficials, les associacions d’estudiants, els pares dels alumnes, els sectors econòmics provincials i en definitiva, qualsevol persona o entitat que poguera col·laborar amb l’objectiu d’apropar la universitat a la societat, i de aportar-li l’assistència i col·laboració pertinent a l’acompliment dels fins propis de la Universitat.

En realitat, el patronat no es va crear formalment fins a l’agost del 1971, i perquè es tornà a exigir en la “Llei General d’Educació” 14/1970 del 4 d’agost, publicada al BOE del 6 d’agost de 1970. Ara bé, l’any 1965 es van crear les condicions perquè els degans de les diferents facultats (com era des d’aquell any el professor Borrajo), el president de la corporació municipal (Adolfo Rincón de Arellano), el president de la Diputació de València (Bernardo de Lassala González), la Caixa d’Estalvis (dirigida per Joaquín Vinyals Guimerà), l’Ateneu Mercantil (presidit per Mauro Guillen Prats i posteriorment per Joaquim Maldonado Almenar) i el Banc de València col·laboraren decididament i aportaren els recursos econòmics i materials necessaris per aconseguir l’aprovació per part de Madrid de la creació de la Facultat d’Econòmiques.

A més d’aquestes personalitats, i probablement de la ma del president de la caixa d’estalvis, Joaquín Vinyals, també es conjurà en la proposta de creació de la Facultat Luis Navarro Olivares, tècnic d’Hisenda i “alma mater” en la creació de la delegació a València del Col·legi Nacional d’Economistes d’Espanya. El 1965 havent estat nomenat president de la secció a València, va assistir a moltes reunions de les persones que recolzaven la creació de la facultat i, entre d’altres funcions, li tocà desactivar la forta oposició que plantejava el Col·legi Nacional d’Espanya.

Les institucions polítiques valencianes feren una aposta directa per la creació de la Facultat; però també la feren les institucions bancàries. Tant el Banc de València com especialment la Caixa d’Estalvis comprometeren recursos amb la finalitat d’aconseguir la creació dels estudis d’economia. La raó és prou evident. Un dels pilars del pla d’estabilització del 59 va ser la reforma i actualització dels sistema bancari espanyol, que es concretà mitjançant la “Llei de bases d’ordenació del crèdit i la banca” del 1962 (publicada al BOE de 13 juny de 1962), que estava dirigida a promoure un nou sistema financer. El Banc d’Espanya va ser nacionalitzat, i fou reconeguda la seua competència d’executar les mesures de política monetària adients, l’elaboració d’estadístiques, l’assessorament al govern i la funció d’inspecció de la banca privada. Aquesta nova llei va crear el marc legal necessari per crear a Espanya un sistema financer modern; especialitzant el sistema bancari amb bancs comercials i bancs industrials o de negocis.

El 1964 el Banc d’Espanya va elaborar programes d’expansió bancària i adjudicava a les entitats financeres l’autorització per obrir noves oficines. Com exemple podem assegurar que el Banc de València va obrir entre 1964 i 1965 setze oficines a les províncies de València i Alacant. El 1966 el Banc de València ja comptava amb 77 oficines “lo que confería a la entidad el rango de primera organización regional bancaria española” .(7) És a dir, al llarg dels anys 60 els bancs es troben dins d’un pla estratègic de creixement i, per tant, també amb unes grans necessitats de tindre bons professionals formats. La Caixa d’Estalvis de València també compartia amb el Banc de València aquesta necessitat. De fet, la seua aportació econòmica a la creació de la Facultat serà especialment significativa.

7. Dades recollides al llibre editat pel Banc de València amb motiu dels seu centenari “1900 – 2000, 100 años de vida en el banco de Valencia”.

L’any 66, l’any decisiu
L’any 1966 suposa l’etapa final, encara que amb molts ports de muntanya. El 26 de gener del 1966 el ministre va demanar a l’alcalde que “hicieran un ofrecimiento en firme de ayuda económica para que la puesta en marcha de la Facultad de Ciencias Económicas pudiera ser una realidad en el curso académico sesenta y seis - sesenta y siete”. Un dia després, el 27 de gener de 1966, el degà de la Facultat de Dret, professor Efrén Borrajo Dacruz, va presentar un informe a la Junta de Govern de la Universitat de València que s’elevà al Ministeri d’Educació on es feia la petició formal de creació de la Facultat de Ciències Polítiques i Econòmiques, i especificava que havia de començar a funcionar el proper curs acadèmic 1966-1967, per a la qual cosa l’ajuntament i la resta d’entitats concretarien l’aportació econòmica necessària; i per últim, es demanava la col·laboració del professorat de la Universitat per a la ràpida posada en marxa de la nova facultat. Per fi la Universitat i el seu rector apostaven decididament per la creació de la Facultat.

Mentrestant, els alumnes continuaven influint activament en la marxa de la universitat. El dia 1 de febrer, els representants de totes les associacions d’estudiants de totes les facultats que hi havia a València signaven un escrit adreçat al ministre on es demanava que es concretaren en el menor termini possible les gestions per a la creació de la Facultat.

El dia 4 de febrer l’alcalde tornava a convocar un ple de l’Ajuntament. En la convocatòria podem llegir: “(...) para que la puesta en marcha de la Facultat de Ciencias Económicas, pudiera ser una realidad en el curso académico 66-67; comenzándose por dar el primer curso, y en el 67-68, el segundo, si se contaba con la ayuda de las Corporaciones y Entidades, pues ya, a partir de este curso, el Estado podría hacerse cargo de la consecución”. La raó d’aquesta situació era que el II Pla Quadriennal d’Inversions Universitàries del Ministeri d’Educació acabava el 31 de desembre de 1967 i, probablement, el ministre volia apurar fins a aquella data per incloure en els pressupostos la Facultat d’Econòmiques de València. És a dir, si els valencians volien la Facultat abans del 1968, havien de sufragar les despeses dels dos primers anys de funcionament.

La voluntat de tirar endavant era ferma. De fet, el 7 de febrer la junta de govern de la Caixa d’Estalvis ja té a la seua mà un “Anteproyecto de presupuestos de gastos para el establecimiento de una Facultad de Ciencias Económicas en la Universidad de Valencia”, molt probablement elaborat pel degà de Dret Efrén Borrajo. En resum aquest avantprojecte plantejava les següent despeses:

En pessetes	Primer curs	Segon curs
Personal administratiu	684.000	684.000
Personal docent	1.782.800	2.949.000
Servicis generals	328.000	328.000
Servici biblioteca	2.350.000	350.000
TOTAL	5.144.800	4.311.000

 

L’estratègia d’involucrar el major nombre possible d’institucions va aconseguint-se. També el ple de la Diputació de València es manifestava el dia 25 de febrer: “a propuesta del Sr. Diputado provincial Fernando Mateu de Ros, se acordó por unanimidad adherirse la Corporación a las peticiones elevadas a la Superioridad para la creación en Valencia de la Escuela Náutica Pesquera, así como la Facultad de Ciencias Políticas y Económicas”.

El 23 de març Lora-Tamayo torna a dirigir-se al rector Corts per demanar per escrit la consignació econòmica a què les entitats valencianes estan dispostes a arribar. El dia 31 es convoca una reunió al rectorat -a la fi apareix la Universitat- d’aquells que han volgut afegir-se al projecte. Hi són presents el rector, el president de la Diputació, l’alcalde de València, el director de la Caixa d’Estalvis, el delegat provincial de sindicats, el degà de la Facultat de Dret, i representants del Banc de València, de l’Ateneu Mercantil, de la Societat Valenciana d’Agricultura i de la Càmera Oficial Sindical Agrària.  Només uns mesos després prendrà el nom de Comissió Gestora de la Facultat de Ciències Polítiques i Econòmiques, i realitzarà les funcions d’administració i gestió del nou centre. En aquesta definitiva reunió s’acabaren concretant i elevant a la direcció general d’Ensenyament Universitari els següents acords: “1.- El Ayuntamiento de Valencia se compromete a ceder gratuitamente un solar (...) con destino a la edificación del nuevo edificio de la Facultad de Ciencias Económicas. 2.- El propio Ayuntamiento se obliga a poner a disposición de la Universidad con destino a la instalación provisional de las aulas y servicios de la nueva Facultad, unos locales sitos en la Calle Pintor Zariñena (...) 3.- las Corporaciones y entidades económicas y culturales de la ciudad se comprometen a aportar en su conjunto la cantidad de cuatro millones de pesetas durante el primer año de funcionamiento, y la cantidad de tres millones de pesetas durante el segundo año. La Diputación Provincial, el Ayuntamiento y la Caja de Ahorros garantizan la aportación de tales cantidades. (...). El Banco de Valencia ofreció en firme 250.000 pts”. El dia 5 d’abril el Rector envia una nota de premsa als diaris Levante i Las Provincias on es detalla que l’aportació es realitzarà a parts iguals, és a dir, 1.500.000 pts pel Consistori, la Diputació i la Caixa d’Estalvis.

Al meu parer, aquesta reunió determinava que la creació de la facultat seria només qüestió de forma i de temps. Existeix una necessitat objectiva de professionals que col·laboren al desenvolupament del teixit econòmic i empresarial de València. Teníem  totes les entitats interessades organitzades i vinculades amb la Universitat. Teníem personalitats rellevants de l’economia i de la política vinculades a un projecte concret. Dins d’aquest grup hi havia qui tenia un cert accés a la política nacional, i també tenien accés als mitjans de comunicació. Teníem uns recursos econòmics i materials que garantien el funcionament diari de la Facultat i també teníem als alumnes molt interessats. Què més calia? Amb tot, encara havien d’aparèixer dos greus problemes a l’horitzó de la Facultat.

Al llarg del mes d’abril el director general d’Ensenyament Universitari tornà a demanar per telegrama al rectorat (per segona vegada), la confirmació per escrit de la quantia que aportarien les corporacions per a la creació i el sosteniment anual de la Facultat. Tot estava en regla i, a la fi, el 7 de maig, el Consell de Ministres elevava a les Corts el projecte de llei pel qual es podien crear als districtes universitaris de València i de Santiago de Compostela les Facultats de Ciències Polítiques, Econòmiques i Comercials. L’alegria a totes les institucions valencianes vinculades al projecte era gran. La Diputació de València, en el ple del dia 27 d’abril, “expresa la gratitud de la Corporación al Excmo. Señor ministro de Educación Nacional por la creación en Valencia de la Facultad de Ciencias Políticas y Económicas”.

Però el mateix dia de l’aprovació del projecte de llei, el 7 de maig, el rector de la Universitat rebia un documentat informe signat per l’alcalde de La Corunya. Aquest informe també ha estat adreçat al Ministeri de Madrid, i en ell es demanava que la nova Facultat de Econòmiques que havia de ser aprovada a les Corts espanyoles, fos establerta a La Corunya i no a Santiago de Compostela. Així doncs, la lluita entre aquestes dues ciutats per aconseguir la seu dels estudis econòmics paralitzà el projecte de llei. El mes de juny és ple de reunions a nivell polític. Rincón de Arellano parla a sovint amb el Ministeri i amb els seus companys de les Corts amb la intenció de poder començar les classes aquell mateix mes d’octubre. Com a mesura de pressió, el dia 22 de juny l’ajuntament lliura 500.000 pts. per fer les obres d’acondicionament dels locals. Malauradament, la situació no pinta bona. El 24 de juny el ministre escriu a l’alcalde i torna a manifestar-li la impossibilitat de començar: primer, perquè encara no està fixada la data per a l’aprovació de la llei a les Corts i, segona, perquè encara no estan previstes les càtedres.
Tot pareix indicar que el criteri del govern es crear la universitat a Santiago de Compostela i aprovar la llei tal i com està el projecte. Però el dia 30 de juny es presenten a la comissió d’educació de les corts les esmenes a la llei de creació de la facultat. Un procurador D. Rafael Salgado Torres, i nou signatures més (entre ells es trobà Adolfo Muñoz-Alonso), demanen la paralització de la creació de les Facultats de València i Santiago amb l’excusa que s’han de  reorganitzar els estudis de comerç en un grau mitjà i un altre superior. També el dia 1 de juliol, el president del Col·legi nacional d’economistes D. Rafael Diaz-Llanos presenta una sol·licitud de paralització de l’aprovació de la llei fins  que no s’aprove l’estatut professional de l’economista! No hi ha cap dubte que hi ha qui està molt interessat en avortar el naixement de la Facultat d’Econòmiques de València. Per conversació amb qui fora el primer degà de la facultat, José Jiménez Blanco, sabem que la Facultat d’Econòmiques de Madrid no es mostrava a favor de la creació de la nostra facultat. Al front de dita facultat com a degà es trobava curiosament un valencià, José Castanyeda i Chornet, un llicenciat en dret i enginyer que va ser professor d’Economia Política a l’Escola Superior de Enginyers Industrials i que ocupava la càtedra de Teoria Econòmica II de la Facultat de Ciències Econòmiques de Madrid. Castanyeda va ser un dels primers economistes que aplicà l’anàlisi marginalista i el seu manual “Lecciones de teoría económica” és probablement, el primer llibre d’economia científica escrit per un autor espanyol. (8) Malauradament ell també s’oposava a la creació de noves facultats “a províncies”!

8. Sobre la figura de José Castanyeda es poden consultar els articles de Huberto Villar Sarraillet: “José Castañeda: su personalidad, su vida y su obra” pp. 243-276 i el de Rocío Sánchez Lissen “Los tres primeros catedráticos de teoría económica de la universidad española” pp. 149-161 en Enrique Fuentes Quintana: “Economía y economistas españoles”. Vol. VII

Al número 94 de la revista Economistes editada pel Col·legi d’Economistes de València de març de 1996, en una entrevista a Luis Navarro Olivares, qui era en aquells moments president de la secció en València del Col·legi, expressava: “Nuestros primeros enemigos fueron las facultades ya constituidas porque no querían tener competencia. Díaz Llanos se oponía, por considerar que se iba a dar un exceso de oferta. ¡Van a salir economistas como bollos!, me dijo, y yo le contesté: ¿Y por qué los bollos tienen que salir de Madrid nada más? Al final dio su brazo a torcer y todo fueron facilidades desde entonces. En Valencia también tuvimos opositores, como el propio rector de la Universidad Corts Grau, con el que mantuve algunas fuertes discusiones”.
L’aportació dels estudiants a la creació de la facultat no va ser menor. Com a mostra podem constatar que l’Associació Internacional d’Estudiants de Ciències Econòmiques i Comercials (AIESEC) va celebrar el seu IX Congrés Nacional precisament a València, i que a petició del comitè local, (no hem pogut albirar qui el podia composar) es va oferir a la presidència de la Diputació de València participar en el comitè d’honor de dit congrés. La diputació va correspondre amb una ajuda per al suport del congrés de 5.000 pts, segons l’acta del ple de la Diputació de 23 de juny de 1966.

Estem acabant el mes de juny i encara no sabem si podran començar les classes. Malgrat tot, el 5 de juliol el degà de Dret Efren Borrajo i l’alcalde

Rincón de Arellano ja tenen perfilada l’estratègia per tal d’aconseguir-lo. Des del dia 1 de juliol l’alcalde escriu a tots els procuradors membres de la comissió d’educació de les Corts espanyoles demanant que s’aprove la llei de creació. A més, ja està constituïda formalment la Comissió Gestora (9) de la Facultat i ja té un compte obert al Banc de València per fer front a les despeses. L’Ajuntament ja ha lliurat 500.000 pts i el Banc de València lliura les seues 250.000 pts el dia 6 de juliol. També la Societat Valenciana d’Agricultura aporta 50.000 pts amb caràcter testimonial.

9. El article escrit pel profesor José Honrubia: “Facultad de Ciencias Económicas y Empresariales: Historia de su nacimiento” és el més complet dels que s’han publicat. Podem trobar la problemàtica de la creació de la Facultat, els components de la Comissió Gestora, així com la problemàtica dels primers anys de funcionament: professorat, càtedres, degans, problemàtica dels PNN,  i molta informació viscuda de primera mà. Malauradament és difícil de trobar.

El 7 de juliol el rector Corts envia un telegrama al ministre acompanyat per la signatura de 132 alumnes demanant que a la propera reunió de rectors s’incloga a l’ordre del dia la nova Facultat de València. El 23 de juliol es fa una reunió de la Comissió Gestora amb temes administratius. Es realitzen uns pressupostos detallats i es calculen unes despeses de casi 5.000.000 de pts. per al funcionament només del primer any; es proposa el contracte amb els Mercedaris, propietaris del local, es pressuposten i s’inicien les reformes d’adaptació del local que pugen a 703.131,70 pts. i per últim s’aprova el pressupost de compra del mobiliari a la casa Pallardó per 877.412 pts. A aquesta reunió acudeix José María Dilla, professor del Departament de Dret del Treball i company de Borrajo, que serà l’administrador del centre.

Com una de les obsessions de Lora-Tamayo és l’existència de càtedres i de professorat preparat, s’han iniciat converses amb el degà de la Facultat d’Econòmiques de Màlaga. El mes de juliol el degà i catedràtic de Sociologia José Jiménez Blanco accepta vindre a València per fer-se càrrec de la facultat. El professor Jiménez Blanco ja havia estat vinculat a València prèviament, a la Facultat de Dret, ja que a l’any 1952 el seu mestre Francisco Murillo, va ser nomenat catedràtic de Dret Polític a la Universitat de València, i Jiménez Blanco el va acompanyar com ajudant. Aquesta experiència valenciana i la seua situació familiar, van ser determinants perquè acceptara ràpidament la proposta. El professor Jiménez Blanco guanyà la càtedra de Sociologia l’any 1962 a la Facultat de Ciències Polítiques, Econòmiques i Comercials de Bilbao, d’on marxà l’any 64 per exercir de degà, i posar en marxa la nova facultat de Màlaga. El curs 1966-67 va exercir exactament la mateixa funció, enllestint els nous estudis d’economia a València. Al professor Jiménez Blanco li correspon buscar i trobar el claustre de professors. Malgrat alguna pressió inicial, ell acaba decidint persona a persona qui impartirà les assignatures.

Només falta el encaix jurídic dels nous estudis. Som al mes de juliol i, amb l’estiu pel mig, Rincón de Arellano té la seguretat que la llei no va estar aprovada per al nou curs. Cal buscar una alternativa i el professor Borrajo la troba al llarg de les vacances d’agost. El 19 d’agost es citen Rincón de Arellano i Borrajo per tal d’anar a veure el director general d’Ensenyament Universitari i el ministre. Quan aplega Borrajo, l’alcalde ja ha marxat. Intenta trobar-lo a

l’Hotel Palace, on s’allotja, i li deixa per escrit una nota amb la següent proposta: si no està aprovada la llei, haurem de crear un centre anomenat “Centre Universitari d’Estudis Econòmics”. Aquest centre estarà regit per uns estatuts que no necessiten una llei, només un decret del ministeri igual que el CEU o l’acadèmia de San Raimundo de Peñafort de Madrid, en virtut de les disposicions transitòries de la Llei d’Ordenació de la Universitat de 1943. Efrén Borrajo coneixia de primera ma aquestes iniciatives, ell havia estat professor i, fins i tot, director de l’acadèmia San Raimundo de Peñafort en Madrid. El Centre d’Estudis Econòmics estaria adscrit a la Facultat de Ciències Econòmiques de Màlaga, a la que es lliuraran els drets de matrícula, però la gestió econòmica i administrativa aniria a càrrec del patronat universitari de València (en concret la Comissió Gestora). I al mateix temps li aporta un esborrany d’avantprojecte d’ordre ministerial que desenvolupa el reglament del centre. Com a bon jurista, el professor Borrajo havia trobat la figura jurídica més adient per a l’ocasió.

Aquesta anècdota del Hotel Palace deixa ben palès que no existeix una única persona responsable de gestionar la representació dels interessos valencians davant del Ministeri. Sense esperar ningú Rincón de Arellano s’havia entrevistat amb el ministre, per a pressionar, però sense una estratègia legal. Borrajo que sí té clara l’estratègia, acaba entrevistant-se amb el ministre un dies després; però a l’estiu ha de visitar a la família, per la qual cosa escriu al rector Corts el dia 18 d’agost, donant-li instruccions. Al mateix temps es posa en contacte amb Jose Luis Dilla i Luis Navarro. Però a l’agost a València no queda cap responsable de la Universitat. Luis Navarro ho recorda clarament: “Estábamos en plena época estival y Corts se encontraba en su lugar de descanso hasta donde me trasladé. Tras recibirme de uñas apelando a su derecho al descanso, me disculpé comentando la urgencia del tema y logrando que accediera a mis peticiones, exigiéndome que tuviera en su despacho todos los documentos en un plazo de 24 horas. Tras agradecérselo, fui a toda prisa a encontrarme con Efrén Borrajo que durante toda la noche preparó los trámites”.

Aquesta tasca estival té les seues recompenses només uns poc dies després. El ministre contesta per escrit a aquestes propostes el dia 1 de setembre: “La aprobación de la Facultad de Econòmicas está pendiente por las Cortes. (...) Las ideas que tiene el Profesor Borrajo, no pueden ofrecer dificultad alguna, por cuanto se realizan en forma ajena, sin ninguna intervención por parte del Ministerio”. Una volta més, el Ministre contesta que no es pot començar la Facultat, però deixa oberta la porta a l’existència del centre; mentres no siga una qüestió que l’afecte directament... 

A la fi, ja s’ha trobat el camí per crear els estudis d’economia a València. Queden poc més de quaranta dies per començar les classes i cal fer encara moltes coses. La sessió ordinària de l’Ajuntament de València del 2 de setembre del 1966 ens ho confirma. En el punt 29 de l’ordre del dia es decideix: “comunicar al Excmo. Sr. Ministro de Educación y Ciencia lo siguiente:
Estando en trámite de ser creada la Facultad de Ciencias Económicas de la Universidad de Valencia, el Patronato Universitario, por medio de la Comisión Gestora, formada para facilitar al máximo la labor de ese Ministerio, ha arrendado locales por plazo de cuatro años y precio seiscientas cincuenta mil pesetas (650.000 PTA), realizando otras adaptaciones por setecientas tres mil ciento treinta y una pesetas (703.131 PTA), y encargado mobiliario por ochocientas setenta y siete mil cuatrocientas doce pesetas (877.412 PTA), con fondos del Ayuntamiento, la Diputación, la Caja de Ahorros y otras Entidades, en la confianza que puedan cursarse en el Académico mil novecientos sesenta y seis-sesenta y siete, por lo menos, estudios de primer año; y a tal fin, consultados fueron en su día los Decanos de la Facultad de Derecho de Valencia y de Ciencias Económicas de Granada en Málaga, de la cual dependería hasta la creación en Valencia de dicha Facultad, manifestaron existía Profesorado competente para todas las disciplinas, rogamos encarecidamente a V.E. se digne dar Orden Ministerial para que se cree un centro de estudios económicos dependiente del Patronato Universitario (…) ”.

Per tant, la Universitat de València sense tindre a la seua ma el BOE, en una decisió sorprenent pren la resolució de començar els estudis. En la memòria del curs acadèmic 1965-66 el mateix Secretari General de la Universitat de València escriu: “Así, lógicamente, una de las primeras peticiones acordadas y elevadas a los poderes públicos por el naciente Patronato de la Universidad de Valencia impetraba la creación en ésta de la nueva Facultad de Ciencias Políticas, Económicas y Comerciales, añeja aspiración de siempre apoyada por el Excm. Ayuntamiento de esta Capital y los entusiastas desvelos de su Alcalde Presidente y que reunió en su torno las valiosas aportaciones de la Excma. Diputación Provincial, Caja de Ahorros y prestigiosas entidades culturales y bancarias valencianas. Consecuencia de lo bien fundado de dicha petición fue que el Gobierno de la Nación enviase a las Cortes españolas un proyecto de ley creando en nuestra Universidad dicha nueva Facultad, proyecto que es de esperar sea convertido en Ley en uno de los próximos plenos de Cortes. Entretanto y por el curso que ahora se inicia funcionará ya en Valencia un Centro Universitario de Estudios Económicos, embrión de la futura nueva Facultad, que resolverá así, al menos para un primer Curso de Licenciatura en Ciencias Económicas, el problema que a los estudiosos de dicha carrera y a sus familias representa la forzosa diáspora anterior”.
Som a les primeries de setembre i la Comissió Gestora, sobre la base de les converses amb el ministre, ha pres la decisió de començar aquest mateix curs. Ja s’han fet les obres d’adaptació dels locals i s’ha comprat el mobiliari. El 15 de setembre s’obri el termini de matrícules utilitzant el mateix formulari que el de la Facultat de Dret. Es realitza als mitjans de comunicació una campanya de publicitat entre el 15 de setembre i el 2 d’octubre amb anuncis a la premsa i la ràdio de València, Castelló, Conca, Albacete, Múrcia, Terol i Saragossa. Acabat el termini hi ha inscrits 275 alumnes. L’èxit és tan gran que es veuen obligats a ampliar el termini de matrícula primerament fins al dia 5 d’octubre. Davant de les reiterades peticions es va prorrogar la inscripció definitivament fins al 18 d’octubre, efectuant-se 336 matrícules.
La Comissió s’havia llançat sense tindre el paraigües de la legalitat. Per fi, el dia 24 de setembre s’aprova pel ministeri el decret de creació del Centre Universitari de Estudis Econòmics, i el dia 27 del mateix mes s’aprova per la direcció general d’Ensenyament Universitari el reglament de funcionament del centre. Malgrat que semble increïble, el Centre Universitari ha estat matriculant alumnes sense tindre aprovats els seus estatuts de funcionament. El dia 13 d’octubre es realitzava l’acte oficial d’obertura amb les paraules del director del centre, el professor Borrajo, i es va fer entrega d’una carpeta als alumnes amb el claustre de professors, els grups i horaris, els programes de les assignatures i la relació de llibres i bibliografia de cada assignatura.

Poc a poc tot va quadrant. El dia 19 d’octubre, quan ja han començat les classes, la comissió d’educació de les Corts espanyoles desestima les esmenes a la llei de creació de la facultat. Els ponents de la comissió que analitza les esmenes son: Antonio Tena (secretari del Ministeri), José Filgueira (Alcalde de Pontevedra) i el mateix rector Corts Grau! Per fi s’obri el camí a la legalitat. El dia 28 de desembre del mateix any 1966, (dia dels Sants Innocents), s’aprova definitivament a les Corts la llei 118/1966 per la qual es podien crear als districtes universitaris de València i de Santiago de Compostela, les Facultats de Ciències Polítiques, Econòmiques i Comercials.

 

L’èxit de la Facultat de Ciències Econòmiques
Que la societat valenciana necessitava una facultat d’estudis universitaris d’economia ho va ratificar el seu rotund èxit. El primer curs de funcionament, el curs 1966-1967, on funcionà amb la forma organitzativa de “Centro Universitario de Estudios Económicos de València” va matricular 336 alumnes, tots ells alumnes oficials, i organitzats en dos torns, un diürn, amb 170 alumnes i un altre nocturn amb 166. El segon any de funcionament, ja amb el títol oficial de Facultat de Ciències Polítiques, Econòmiques i Comercials ajuntà amb només dos cursos un nombre de 819 alumnes, molt prop dels 845 alumnes de la històrica Facultat de Dret.

El centre va estar baix la tutela directa del Patronat Universitari mitjançant la Comissió Gestora, que es va crear al llarg de la primavera de l’any 1966 per tal d’aconseguir els recursos necessaris per posar en marxa la Facultat. Estava composta per:
Rector de la Universitat de València, José Corts Grau.
Alcalde de València, Adolfo Rincón de Arellano y Marcos.
President de la Diputació de València, Bernardo de Lassala González.
Director de la Caixa Provincial d’Estalvis, Joaquín Vinyals Guimerà.
Degà de la Facultat de Dret, Efren Borrajo Dacruz.
Secretari general de la Universitat, Manuel Gitrama González.

La direcció de la Facultat va estar en mans del catedràtic de Sociologia José Jiménez Blanco que va ser el seu primer degà, i sota la gestió i supervisió immediata d’Efrén Borrajo Dacruz, qui va ser gran impulsor de la facultat i que exercia de delegat directe de la comissió gestora. A més, els treballs d’administració els realitzaven Joseé María Dilla Gutiérrez, professor del departament de Dret del Treball, Alvaro Castillo Pintado, com a secretari del centre (qui també era professor), i Teresa Puente Muñoz, com a bibliotecària. Qui portà la gestió administrativa diària va ser Vicente Fayos Martínez, que era cap del servici administratiu i persona amb una impressionant capacitat de gestió. Aquesta situació bicèfala es va solucionar ràpidament, corresponent a la Comissió Gestora totes les tasques econòmiques i administratives, i encarregant-se el degà de totes les qüestions acadèmiques: pla d’estudis, temaris, relació de llibres de text o claustre de professorat. D’aquesta manera el centre es creava vinculat acadèmicament a la Facultat de Màlaga, però amb l’organització diària i directa dels que havien aportat els recursos materials per a fer-la possible.

El professor Jiménez Blanco explica les serioses dificultats que tenien per anar pagant als professors i les despeses de funcionament. No hi havia una consignació pressupostària estatal i el centre funcionava gràcies als diners que anaven lliurant discrecionalment les institucions. Cada institució, Ajuntament de València, Diputació de València i la Caixa d’Estalvis de València havien d’aportar 1.500.000 de pessetes, però no quedava gens clar el moment de fer-ho. Les institucions públiques, especialment l’Ajuntament de València va passar per seriosos problemes de liquidessa. Cal recordar que en aquell moment estaven executant el projecte del “Plan Sur”. Les primeres 500.000 pts. van ser lliurades en el mes de juny, abans de començar; les següents 500.000 pts. van ser aportades el 27 de desembre; però el tercer pagament va ser fet el maig del 67, ja acabant el curs. És per aquesta raó que el mateix degà Jiménez Blanco i Vicente Fayos, anaven continuadament a la Caixa d’Estalvis per demanar els fons amb els què pagar als professors i les seues despeses de transport, especialment elevades perquè molts d’ells es desplaçaven des de Madrid per donar les classes i se’n tornaven.

Gràcies a les actes de la junta de govern de la Caixa d’Estalvis de València sabem que el dia 30 de setembre s’aprovà l’aportació del milió i mig de pessetes compromeses pel president per al curs 1966-67; el lliurament al compte corrent nº 5281 a favor de la comissió gestora es fa el dia 3 de desembre de 1966, amb un únic pagament a càrrec dels fons de l’Obra Social de la Caixa d’Estalvis. Per al curs 1967-68, les aportacions de la Caixa tornen a ser de 1.500.000 pessetes, que es pagaren en dos liquidacions de 750.000 pts. els dies 26 de març i el 3 de juliol del 1968. Aquest imprescindible compromís monetari de la Caixa es va mantindre un tercer any, el curs 1968-69, amb la mateixa aportació.

L’Ajuntament de València havia decidit lliurar el solar d’enfront de la Facultat de Filosofia i Lletres al Passeig al Mar, de 10.000 metres quadrats, però la construcció de l’edifici va generar importants conflictes entre l’arquitecte, el ministeri de Madrid i el rectorat de la universitat. El nou centre no va estar disponible fins que s’instal·là una escala d’emergències i foren efectuades moltes rectificacions posterior dels plànols inicials. A la fi, el curs 1973-74, s’inaugurà l’edifici del Passeig al mar.

Però el primer curs hi hagué que començar en qualsevol lloc. L’edifici triat per impartir les classes el 1966 va ser un local dels Pares Mercedaris, en la confluència dels carrers Pintor Zariñena i la plaça Vicent Iborra. És a l’estiu quan es signa l’acord i el lloguer amb el Pares Mercedaris i es fan les obres d’acondicionament. Aquest edifici  comptava amb quatre plantes i un total de quatre aules amb una capacitat total de 510 places. Tenia també tots els servicis de secretaria, despatxos de direcció, seminaris, sala de professors, biblioteca i bar. L’edifici era conegut pels alumnes pel malnom de “El convent”, a causa de la seua original destinació. Molts recorden que una de les primeres qüestions a solucionar va ser aconseguir que no tocaren les campanes cada  hora! Es destaca a les memòries del centre que el mobiliari era metàl·lic, triat pensant en la futura destinació de l’edifici nou. La gran quantitat d’alumnes matriculats, més de mil, va fer que al tercer curs aquest edifici quedara xicotet. El curs 1968-69 i el següent les classes s’impartiren a la Facultat de Dret, i al curs 1971 es feren a l’antic edifici de la Universitat del carrer de la Nau.

Les assignatures que s’impartiren aquell primer curs de 1966-67 foren:
Teoria econòmica 1º, per Alejandro Lorca Corrons.
Anàlisi matemàtic 1º, per Alfonso Rodríguez Rodríguez.
Història econòmica mundial, per Alvaro Castillo Pintado.
Fonaments de filosofia, per Dª Carmen Martí de Veses Puig.
Dret civil per D. Orencio Vicente Torralba Soriano.
Sociologia i metodologia, per Isidro Soriano Soriano

Alejandro LorcaCorrons era valencià, llicenciat en Econòmiques per la universitat de Barcelona i màster per la “Northwestern University” als EEUU. L’any 1966 és Corts Grau qui li demana que vinga a València a impartir l’assignatura de teoria econòmica. El professor Lorca va estar els dos primers cursos i, després, entre 1970 i 1973. Aquest darrer any, i a consecuència de la greu crisi universitària del 73, es traslladà a Madrid, on va ser degà de la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials de la Universitat Autònoma de Madrid entre 1974 i 1978. Alfonso Rodriguez era doctor en Econòmiques per la Universitat de Madrid i catedràtic d’Anàlisi Matemàtica en l’Escola de Comerç. Álvaro Castillo era doctor en Filosofia i Lletres i havia estat col·laborant al “Centre National de la Recherche Scientifique” de Paris; i era professor a la Universitat de Madrid. Isidro Soriano era llicenciat en Dret i professor ajudant de dret polític en Madrid; havia estat a la Universitat de Paris per a doctorar-se. I de la Facultat de Dret de València col·laboraren Carmen Marti de Veses Puig, doctora en dret i professora adjunta de Filosofia del dret; i Orencio Vicente Torralba Soriano, doctor en Dret i professor adjunt de Dret civil a la Facultat de València.

Com a data curiosa podem comentar que el curs 1967-68, és a dir, el segon any de funcionament, les assignatures que més matriculats tenien a primer, on s’aplegaven els alumnes de primer curs que entraven a la Facultat més els repetidors, eren les assignatures de Teoria econòmica i Anàlisi matemàtic. Aquesta última era la que menys alumnes tenia matriculats en segon!

Alumnes matriculats	Curs 66-67	Curs 67-68	Curs 68-69
Facultat de Medicina	2.122	2.606	3.027
Facultat de Filosofia i Lletres	1.685	2.020	2.488
Facultat de Ciències	1.349	1.651	1.849
Escola de Agrònoms	1.019	1.209	1.808
Facultat de Dret	968	845	1.105
Facultat de Econòmiques	336	819	1.097
TOTAL	7.479	9.150	11.370

Font: Memòries de la Universitat de València

D’entre els alumnes de la primera promoció podem trobar a destacades personalitats de l’economia i la política valenciana com Rita Barberà Nolla; els actuals professors de la Facultat de València: Salvador Almenar, Victor Fuentes, Rafael Genís, Mari Paz Jordà, Vicent Llombart, Luis Tormo o María Bonilla. D’aquesta primera promoció també eixiren altres professors en diferents universitats espanyoles com: José Garcia Solanes, Timoteo Martínez Aguado, María Lucia Cabañes, Joaquín Vera o José Vicente Massià Garcia. Personalitats de la banca com Javier Garín, de Ibercaja o Josep Soriano, de Caixa Popular. Enrique Domínguez, de la Càmera de Comerç de Castelló, Juan Esquembre, del port de València o Luis Aznar, de la Fundació Canyada Blanch. També Immaculada Tomàs, actual presidenta del Institut Valencià de la Música començà aquell any els estudis d’economia al centre.

Pel que respecta a la resta d’activitats podem destacar l’ampla oferta de conferències per part dels departaments, entre les que podem destacar: “El desarrollo de los Estados Nacionales y su repercusión sobre la vida económica” pel Dr. Joan Reglà Campistol. “La revolución agrícola del siglo XIX” pel Dr. Emilio Giralt Raventós. “El empujón demográfico del siglo XX” pel Dr. Juan A. Lacomba. “Curvas de demanda quebradas angulosas” pel Dr. Manuel de la Torre, catedràtic de Teoria econòmica, qui era d’Alacant i molt vinculat a València i degà de la facultat de Màlaga. Carlos París, catedràtic de filosofia a València, va fer tres sessions sobre Ortega y Gasset. També el catedràtic de Dret Civil Luis Diez-Picazo va donar dos conferències sobre “Negocio Jurídico” i “La representación”. Per iniciativa de Jiménez Blanco es planificà l’organització i realització de visites a empreses amb l’objectiu de complementar la formació teòrica. De les huit visites programades a importants empreses com IBM, Pepsi-Cola, Avidesa, la Caixa d’Estalvis o El Túria, finalment es van poder concretar dos, la de la “Unión Naval de Levante” i la factoria de Sagunt de “Altos Hornos de Vizcaya S.A.” El curs següent 1967-68 continuaren impartint-se aquestes activitats complementàries i vingueren a donar conferències reconegudes personalitats, com ara Enrique Fuentes Quintana, Juan Echevarría Gangoiti, Jordi Nadal Oller o Ramón Tamames Gómez.

El professor Jiménez marxà l’any 1969 a la Universitat Autònoma de Madrid, després d’exercir tres cursos de degà. El segon catedràtic de la facultat va ser Jordi Nadal Oller. Nomenat catedràtic d’Història econòmica mundial per oposició prengué possessió el dia 1 de febrer de 1968, però el 1970 es traslladà a la Universitat Autònoma de Barcelona. I el tercer catedràtic va ser José de Benito Mampel, catedràtic de Dret mercantil, que el curs 1968-69 era el vicedegà de la Facultat i degà el curs 69-70. José de Benito, que havia col·laborat amb l’administració del govern de la república i tornava d’un llarg exili, es va veure en la necessitat de coordinar aquell tercer curs.

Al mateix temps que es produïen uns grans canvis en els càrrecs directius de la Facultat, el creixement d’alumnat era espectacular. Més de mil alumnes en només tres anys de funcionament. Realment, el Patronat de la Universitat estava en la raó quan es dirigia de forma urgent al ministeri per a la creació d’aquests estudis. La primera promoció de llicenciats va eixir el curs 1970-71 i comptabilitza 80 persones; en eixos moments hi havia 2.263 alumnes matriculats a la facultat. (Llombart 1996).

L’atzar va ser capritxos una volta més. Les quatre persones més implicades en la consecució per a València dels estudis d’economia marxaren ràpidament. El Rector de la Universitat va deixar d’exercir el càrrec l’abril del 67. El degà de dret Borrajo marxà a la Universidad de Madrid el 1967. Adolfo Rincón de Arellano va presentar la seua dimissió com alcalde el 1969 i, el mateix any, el degà Jiménez Blanco marxà a la Universidad Autónoma de Madrid. Les persones passaren però quedà la institució.

L’espectacular èxit de la Facultat no va evitar els perills que l’esguardaven. A l’estiu de 1973 es va conèixer un esborrany del Ministeri amb el projecte de desdoblar els estudis d’econòmiques i empresarials per a suprimir les Facultats d’Economia i només deixar en funcionament les de Madrid, Barcelona i Bilbao. Una altra vegada les institucions valencianes lluitaren per evitar l’aprovació d’aquest decret. Tant el Col·legi d’Economistes, com la Càmera de Comerç, presidida per Jose Antonio Noguera de Roig, el Consell d’Empresaris o el Patronat de la Universitat, on estava Joaquín Maldonado presidint la comissió de la Facultat d’Econòmiques, s’oposaren activament fins aconseguir que la mesura no afectara a la Universitat de València. (10)

10. Per aquesta problemàtica i la del funcionament del patronat universitari es pot consultar Alfonso Maldonado Rubio. “Joaquín Maldonado Almenar. Conversaciones”. Editora Publicatur. València 2006

També els primers anys de funcionament de la Facultat van ser molt conflictius a causa dels diferents moviments estudiantils i l’enfrontament amb el franquisme. Les ocupacions i tancaments del centre per part dels alumnes eren freqüents, així com les amenaces de la superioritat de tancar la Facultat i els estudis. Amb tot, la Facultat estava fortament arrelada i va continuar la seua tasca de formació dels estudiants valencians.

 Conclusió

A la vista de la gran aposta que van fer les institucions valencianes per la consecució dels estudis d’economia a València, i gràcies a la imprescindible col·laboració econòmica que feren l’Ajuntament de la ciutat, la Diputació de València i la Caixa d’Estalvis, seria bo que recordaren quins van ser els veritables creadors d’aquesta Facultat. El dia 2 d’abril de 1968 el degà José Jiménez Blanco proposà a la junta de govern de la Universitat que es demanara a la “Superioritat” la proposta de condecoració con la “Gran Cruz de Alfonso X el Sabio” a Adolfo Rincón de Arellano i a Joaquín Vinyals Guimerà “por el servicio realmente excepcional de ayuda económica y de toda índole en

pro de la puesta en marcha y buen funcionamiento de esta Facultad”. Així es va concedir com a mostra de reconeixement.

Probablement la raó última del naixement de la nostra casa es va deure a la gran necessitat de professionals que tenia la societat valenciana, tant en l’àmbit empresarial com en l’àmbit institucional i del servei públic. La constància de diferents persones i institucions va fer que es pogueren establir els estudis d’economia, encara que isqueren de la butxaca dels propis valencians. Esperem que la col·laboració entre l’actual Facultat d’Economia i les institucions econòmiques, polítiques i socials valencianes continue sent l’eix directriu de la nostra casa, tal i com es va aconseguir amb el naixement oficial de la nostra Facultat fa ara quaranta anys.

Enrique Rodríguez Serrano
Professor de secundària de l’IES Joan Fuster de Sueca
Llicenciat Ciències Econòmiques i Empresarials per la Universitat de València
i  DEA en Anàlisi Econòmica per la Facultat d’Economia de València

• Actes dels plens de l’Ajuntament de València del 5 de juliol de 1963, dictamen 60, 4 de febrer del 1966, dictamen 45, i del 2 de setembre del 1966, dictamen 29.

• Actes del ple de la Diputació de València del 23 de febrer del 1966, pp. 159, vuelto i del dia 27 de maig de 1963, pp. 223, vuelto. Arxiu General de la Diputació de València. A.1.1. vol. 118.

• Actes de la Junta de Facultat de Dret de juny 1957 del 10 novembre de 1967. pp. 53 vuelto i 54 recto.

• Arxiu de la Fundació Bancaixa. Obra Social. C 5, 338 y C 12, 340 y C 13, 340.

• Arxiu Universitat de València. Arxiu Intermedi. Caixa 11.133/1.

• Arxiu Universitat de València. Arxiu Intermedi. Caixa 13.144.

• Arxiu Universitat de València. Legat Barcia Goyanes. Caixa 2/1.

• Arxiu Rincón de Arellano. Caixa 14 i 28. Fundació Canyada Blanch.

• Baldo Lacomba, Marc: “Desarrollismo, tecnocracia y rebeldía (1957-1975)” en J.J. Busqueta i J. Pemán (coord.) “Les universitats de la Corona d’Aragó, ahir i avui. Estudis històrics”. Barcelona: 2002. pp. 486-535

• DD.AA. “1900 – 2000. 100 años de vida en el Banco de Valencia”. València: Banc de València, 1999.

• Díaz, Gonzalo: “Hombres y documentos de la filosofía española”. Volumen II C-D. Madrid, CSIC, 1983.

• “Ecomomistes”. Publicació quinzenal del Col.legi d’Economistes de València. nº 94,  1ª Quincena. Març 1996. València. Edita COEV.

• Fuentes Quintana, Enrique. “Economía y economistas españoles”. Volumen VI i VII. Barcelona: Galaxia Gutemberg, 2002.

• Honrubia López, José: “Facultad de Ciencias Económicas y Empresariales: Historia de su nacimiento”. En Económicas y Empresariales: Guía del Estudiante curso 94-95. pp 7-12.  València: Facultad de CC EE i EE, 1994.

• Lora-Tamayo, Manuel: “Estructura de las Facultades Universitarias y su profesorado. Discurso pronunciado en las Cortes Españolas el 15 de julio de 1966” Separata de la revista “Enseñanza Media”, número 157, Madrid, 1966.

• Lora-Tamayo, Manuel: “Discurso en el acto de Apertura de Curso en la Universidad de Granada”. Madrid: Gráficas Juan Torroba, 1966.

• Lora-Tamayo, Manuel: “Política educacional de una etapa: 1962-1968”. Madrid: Editora Nacional, 1974.

• Llombart Rosa, Vicent: “La Facultad de Ciencias Económicas y Empresariales (1966-1996) y la formación de los economistas valencianos”. en 25 años de economistas Valencianos. Valencia: COEV, 1996.

• Lluch, Ernest: “La primera Facultat de Ciències Econòmiques de València (1937)”. En “El País Valencià 1931-1939” VV.AA. Col·lecció Arguments 1. València: L’Estel, 1974.

• Maldonado, Rubio Alfonso: “Joaquín Maldonado Almenar. Conversaciones”. València: Publicatur, 2006.

• Mancebo Mª Fernanda: "De la Economía Política a la Facultad de Ciencias Económicas", en Las Universidades Hispánicas de la Monarquía de los Austrias al Centralismo Liberal. V Congreso de Historia de las Universidades Hispánicas, 2 vols., Salamanca, 2000, vol. II, pp. 235-245.

• Memòria de la Excma. Diputació Provincial de València 1966. Arxiu general de la Diputació de València A.3.1.12. València: Imprenta provincial, 1968.

• Soler, Vicent: “Introducció” en “La via valenciana” Ernest Lluch. Catarroja: Afers. 3ª ed. 2003. pp. 13-56.

• Sorribes, Josep: “Rita Barberá. El pensamiento vacío”. València: Els llibres del temps. 2007.

• Universitat de València. Memòries dels cursos 1965-66, 1966-1967, 1967-1968. Secretaria General. Secretariat de publicacions, intercanvi científic i extensió universitària. València 1966, 1967 i 1968

Agraïments:

Primerament al professor de filosofia i company de l’institut Joan Fuster de Sueca, Xavier Sierra per esperonar-me a començar esta investigació. Seguidament al professor de Història del Dret de la Universitat de València, Javier Palao, pels suggeriments aportats i aconseguir canviar radicalment l’enfocament de l’article. A Irene Manclús, responsable exemplar de l’Arxiu de la Universitat de València. A la Fundació Canyada Blanch i al Col·legi Oficial d’Economistes de València, que m’han obert les seues biblioteques amb total confiança. A Vicent Miquel i al seu personal de la Secretaria General de l’Ajuntament de València per la seua increïble celeritat. A Javier Esplugues i Patxi Guerrero, de Bancaixa. A tants i tants professors de la facultat que han llegit molt pacientment els esborranys d’aquest article i que, a més dels seus coneixements sempre m’han donat una visió particularment humana i tendra d’aquells difícils anys. Al professors Efrén Borrajo, José Jiménez i Alejandro Lorca que han corregit errades i m’han donat algunes peces del puzle. I, especialment, a la meua dona Mar Alegre, que s’ha desdoblat per atendre als xiquets mentre he escrit aquestes fulles.